Crònica, o més aviat un recull de notes al voltant del meu 1 d'octubre (de 2017)
Vet aquí una vetada que un 1 d'octubre de 2017... bé, començarem un xic més aviar, perquè les primeres notes són d'un dia abans.
Els textos en cursiva s'han escrit un any més tard, durant el repàs de les notes (que han estat "purgades", polides); s'ha redactat a partir de records i reflexions al llarg d'aquests 12 mesos.
30 de setembre
Una escola, amb moviment a dins: nens jugant al pati i grup d'adults a la porta i interior, segurament famílies, gaudint d'una festa i xerinola o fent alguna activitat; una manera de mantenir oberta l'escola fins al dia següent, 1 d'Octubre.
Un noi, amb xandall, al passar per davant, uns metres més enllà, sense aturar-se, diu amb veu alta perquè l'escoltin els de la porta: "Eso és manipulación de los niños" i alguna expressió mes que no recordo. Pel to dedueixo que està molest, ofès, però no és una actitud agressiva; no hi percebo insults. Potser té un nivell cultural baix*.
Em quedo observant, expectant; segueix el seu camí vorejant l'escola i s'allunya. No ha estat res.
Uns minuts més tard un grupet de nens avancen per la mateixa direcció i en apropar-se a l'escola van començar a cridar: "volem votar, volem votar...". L'adult canós que els acompanya prova de fer-los callar, més perquè no fessin escàndol, segurament, que per desacord amb el que diuen. No entren a l'escola, com pensava que farien al principi si no q giren a la seva dreta, per davant del mur de l'escola, en direcció contrària a la del noi antireferèndum.
Trec el mòbil, obro una App per prendre notes i descric el que ha passat.
Així comença la meva humil crònica; o recull d'anècdotes i breus notes.
*Reconec que aquest comentari es fonamenta només en suposicions, extretes d'un pocs segons, per detalls sonors i visuals
"Jo no sé si votarem o acabarem amb un atac de sucre." Diu una de les dues noies, que hi ha davant meu a la cua d'un "super" que obre de nit, al mercat d'Hostafrancs; estan comprant menjar per a la gent que fan nit a l'Escola Barrufet (deducció per les notes apuntades al mòbil; potser van anomenar l'escola, no puc estar segur).
Estan pendent de les xarxes i dels comentaris a les apps sobre situació a les escoles.
En sortir del "super" s'han acomiadat exclamant: "Salut i República!".
Quan jo surto veig que el vigilant de l'establiment també ha sortit i ha aturat un moment a les noies per fer-los un comentari; dedueixo pels rostres dels tres que ha estat de bon rotllo.
1 d'Octubre
A les 4.55 h escolto algú baixant les escales; deu anar a alguns dels centres de Sants on es farà el referèndum. Jo ho faig una mica més tard.
Gent que es troba, al costat del centre electoral. Uns per fer pinya, altres segurament per anar a un altre centre. Sembla que aquests que acaben de reunir-se no es coneixen; Segurament han utilitzat alguna app per comunicar-se i concretar lloc i hora de trobada; semblen voluntaris; han anat cap a la porta del centre on sembla que espera una noia.
Molta gent que ha portat menjar (que han comprat, com les noies d'ahir o han cuinat) per a repartir als matiners.
Arribo al local on m'esperen dos amics i veïns, parella, molt bona gent, amb els que havia quedat. En R i la G. Ens quedem a fora, amb altra gent. A l'espera.
Hi ha un grupet de dones, grans comentant la jugada, notícies, etc.
Va arribant més gent.
Ens demanem que fem pinya, ens apropem. La gent s'acosta en veure que altres ho fan, demanen silenci i aquest es fa. Estem expectants, suposem perquè és. Creix l'emoció continguda; Passen a prop nostre, per la dreta, persones amb un paquet gran dins una bossa d'escombraries i entren al local, després un altre... Ja són dins. Comentaris en veu baixa de satisfacció. Algú comenta, "No digueu res". Sí, millor no cridar l'atenció.
Es demanen que ens acostem una mica més, "per sortir a la foto", diu algú; riures.
A poc a poc l'ambient es va animant, la gent xerra de nou, creix el volum, però sense resultar molest; encara és molt d'hora, no cal molestar als veïns.
S'apaguen els llums del carrer; reapareix un breu silenci; què passa? Res, que ja es fa de dia.
Escoltem un so, una veu que surt d'un altaveu; un instant d...'aquells que es fan llargs;. Torna, shhh... aturem la respiració i escoltem de nou la veu: "Per fer passar l'estona, en ***** ens cantarà una mica". Riures, "relax". La veu d'un home, canta per a nosaltres en directe, arriba des de dins del local.
Un home gran, amb bastó (d'aquells per caminar per la muntanya) i una cadira arriba acompanyat d'un home més jove. Un cop aquell s'ha assegut i té el que necessita, aquest marxa.
De tant en tant plou, però seguim als nostres llocs. Faig algunes fotos i en penjo algunes a Instagram, acompanyats d'un breu i meditat text i els hashtags corresponents:
Per les xarxes es difonen les primeres imatges de les actuacions policials als col·legis i centres; R me les mostra, horroritzar, en el mòbil; hi ha un moment en el qual dic prou. Hi ha quelcom a dins que em sacseja. No puc veure més imatges; no puc acceptar més violència i injustícia, per un instant desitjo plorar. No és por, aquesta arribarà un xic més tard, és el trasbals, l'impacte de veure gent atrapada, sotmesa a violència desproporcionada, sense raó ni control, sotmesa a un patiment sense cap justificació, necessitat ni sentit; quelcom tan inexplicable que veig en una petita pantalla.
Han deixat entrar a la gent gran a dins del centre, perquè puguin seure i estiguin més segurs.
No ho amagaré. La por m'anirà envaint. A vegades hi és molt present, altres moments em distreia xerrant o observant el meu voltant. Començo a estar cansat. Fa algunes hores que estem d'en peus, per estones sota la pluja i en algun moment els meus amics, els pobres, han de suportar les meves queixes i comentaris; són un intent de treure'm la pressió, el neguit que sento per dins; necessito verbalitzar-ho, encara que sigui rere les queixes per detalls quotidians, "melindres".
A vegades miro cap al final de carrer que dóna al carrer de Sants, o cap a dalt, cap a la plaça, que acaba a Olzinelles; temo que apareguin furgons policials. Em pregunto que faré aleshores. Tinc clar que no puc marxar, deixar sols als meus amics, però això no impedeix que estigui espantat.
Anem a casa de R i G per menjar una mica i descansar encara que sigui per descansar una estoneta.
G consulta les notícies a l'ordinador; es mostra tranquil·la, concentre la seva atenció en la lectura de les notícies dels diaris digitals. R, en canvi està tens, de mal humor; no és fàcil veure tanta desproporció, violència i injustícia i no poder fer res més que esperar, per a votar i protegir el col·legi o centre públic; creix la sensació d'impotència i frustració.
Hem tornat al carrer i de nou esperem al costat del centre.
Passen les hores i encara no hem pogut votar; ens plantegem si anar a un altre centre o col·legi. Miren en una App a on es pot anar. Finalment decidim dirigir-nos a un altre lloc.
És bastant a prop i en uns minuts ja arribem; una llarga cua surt de la porta i baixa per un típic carrer, del Sants antic, i gira per la cantonada. Baixant en paral·lel a la cua hi reconec dos amics del meu pare i meus i m'aturo a xerrar amb ells.
Si em perdoneu, em vaig un moment per les branques: es van casar fa pocs anys i van fer la millor festa i sopar a la que he assistit. Tornant a la cua, parlo una mica amb ells mentre l'altra parella baixa cap al final; m'assabento que la meva tia, que també té una bona amistat amb el matrimoni, que volia anar a votar però després de veure les imatges de les càrregues no s'ha atrevit, car la seva salut és prou delicada.
En aquest col·legi sembla que no trigarem tant a votar: veiem gent que entra i surt (entre aplaudiments), però el ritme és lent, sentim a dir que hi ha problemes tècnics, atacs de hackers que tot i els esforços i respostes per part de voluntaris, dificulten l'accés a les dades dels votants.
I com encara hi ha molta gent a la cua i no menys aigua a les meves sabates i mitjons decideixo pujar un moment a casa a posar-me unes botes d'aigua.
Pujant un carrer, baixa en direcció contrària una noia oriental amb un impermeable blau. No em pregunteu perquè em crida l'atenció; potser pel seu posat, el seu caminar; sembla una aparició.
Una dona gran, que viu a un baix, intenta netejar una pintada a la paret, al costat de la seva porta; em sap greu per ella, per bona que sigui la intenció o la raó que tinguem per expressar-nos hi ha millors espais. Si cal pintar una paret que sigui per embellir-la.
En sortir de la "zona referèndum" veig a gent fent vida normal, prenent quelcom a una terrassa i se'm fa estrany, incòmode veure'ls despreocupats, relaxats a uns metres; però possiblement alguns ja han votat i simplement segueixen amb el dia a dia d'un diumenge.
A casa em canvio de calçat, menjo una mica i descanso uns minuts, consultant internet.
Ja de nou al carrer arribo al col·legi. Com era de suposar els meus amics encara són a la cua, però han avançat.
Tot i que la gent porta una bona estona esperant, hi ha bons ànims, quan la gent surt, aplaudim; cal celebrar que hagin pogut expressar-se lliurement, tant és quin sigui el vot.
Demanen que ens quedem un cop hàgem votat, per fer pinya, encara que sigui l'hora de dinar.
Encara no són les 14 h, i som a prop de la porta principal. Sembla que queda poc.
Veig a una dona gran a uns pocs metres, amb una càmera de fotos i una bossa de mà amb la cara d'un gat impresa (m'agrada el dibuix); la reconec o això em sembla, no perquè la conegui sinó perquè és una destacada fotògrafa que s'anomena Colita i viu al barri. Juraria que és ella.
Per fi entrem al pati de l'escola, però encara queda cua i estona per esperar abans d'entrar a la petita aula on són les urnes.
Aprofito que estem esperant per ver una confessió: el cert és que aquell dia jo no podia votar. Doncs sí, així és; coses llargues d'explicar (ho deixaré per a un altre moment si no us fa res; havia iniciat les gestions per poder votar però ja coneixeu el ritme dels tràmits burocràtics. Feia dies que tenia assumit que no podria exercir el vot en un moment tan important i potser històric, però això no impedia que acompanyes als meus amics i fes pinya.
Ara que estic a uns pocs metres de l'aula començo a dubtar. Potser puc votar, car el sistema informàtic que consulta el cens no funciona bé; però dubto, ja que si puc votar, confirmo que aquest referèndum no s'està realitzant correctament i es pot dubtar de la seva fiabilitat.
Per fi entrem a dins; hi ha diverses taules, un conegut em passa la butlleta, tot i ser un fet únic, no és gaire diferent d'altres jornades electorals, encara que un xic més improvisat. M'acosto a una taula, amb el DNI i el paper on ja he marcat la casella, i els comento que voldria votar però que no estic en el cens; els voluntaris rere la taula, recordo un noi i una noia, molt amables, em contesten que no passa res, que ho consulten un moment a l'ordinador. Quedo a l'espera amb una mica de neguit; voldria participar d'aquest moment tan important, especial però també em sento culpable; aleshores arriba la resposta: efectivament, no aparec a la base de dades i no puc votar; he de reconèixer que ells es mostraven més afectats que no pas jo; els hi devia saber greu que hagués passat per tot allò per finalment no poder votar, però per a mi era la confirmació de què, almenys en aquell col·legi, és feien bé les coses i la votació era fiable.
Si heu arribat fins aquí i llegiu aquest missatge: encara tinc algunes notes per incorporar però he de fer un descans; però continuaré més tard. SI us ha agradat, o heu tret algun profit del que he publicat fins ara podeu tornar a vistar aquesta pagina més tard o demà, que hauré incorporat alguns més detalls i algunes fotos.
I perdoneu les faltes ortogràfiques.
Moltes gracies per la vostra atenció